Un antropòleg innocent a les Valls d’Àneu

Això passava a finals de la dècada de 1970. Uns anys després, Toni Anyó, deixeble d’un dels pares de l’antropologia catalana, l’oblidat Claudi Esteve Fabregat, en lloc d’anar a Oxford, on potser s’hauria trobat amb Barley –i on li havien ofert de seguir formant-se–, es va instal·lar a Son, el segon poble més enlairat de les Valls d’Àneu, i va dedicar-s’hi a recollir testimonis filmats de la vida dels seus habitants (1982-1985), la majoria encara pagesos. Els sonencs s’ho van agafar bé, sense la murrieria dels dowayos. En aquest cas la innocència va ser compartida i simbiòtica. Aquelles imatges tenen un fort poder evocatiu, a més de ser documents valuosos.

El material recollit –moltes hores de filmació–, que inicialment havia de servir per a un documental de TV3 que la cadena pública no va acabar fent, configura el cant del cigne d’una societat que durant segles va viure de la terra i per a la terra. Avui les imatges es poden visionar al Centre de Documentació dels Pirineus, un petit museu-arxiu al mateix poble de Son, sostingut per Anyó i un conjunt de membres de l’associació sense ànim de lucre que ell mateix encapçala. El museu va obrir les portes fa una dècada. No rep ajuts públics.

Anyó és un científic apassionat que ha viscut al marge de l’acadèmia. Son és el seu món d’adopció. També és ell qui, a la pràctica, té cura de les pintures gòtiques de l’església, un retaule del segle XV conservat in situ, obra de Pere d’Espallargues. És l’únic de les Valls d’Àneu que roman al seu lloc original. Està perfectament restaurat. Les piques de pedra d’oli i de bateig també són admirables.

Un altre personatge imprescindible per conèixer la vida pallaresa és l’escriptor Ferran Rella, d’Esterri d’Àneu, ànima cultural de les valls, que aquest any celebren el 35è aniversari de Dansàneu. Sense ell, en aquest racó del Pirineu la cultura no hauria florit com ho ha fet. Entre les seves últimes iniciatives hi ha el llibre gràfic Les Valls d’Àneu desaparegudes (Efadós), on, com diu Martí Domínguez al pròleg, "Ferran Rella fa rella, llaura de nou la memòria" amb aquell punt imprescindible de nostàlgia i estima. Les imatges, de nou, com les recollides per Anyó, són evocadores d’un segle XX que va experimentar el pas del món rural a la modernitat elèctrica i turística.

Les Valls d’Àneu, cul-de-sac pirinenc durant centúries, a partir del 1924, amb l’obertura del port de la Bonaigua, que les va connectar per carretera amb l’Aran, i als anys 50 amb les centrals hidroelèctriques que aprofitaven l’aigua de la sinuosa Noguera Pallaresa, van deixar enrere una muntanyenca vida closa, encapsulada en el temps. L’últim moment àlgid va ser el negoci que les cases de pagès pallareses van fer durant la Segona Guerra Mundial venent als aliats ramats de pota: eugues, mules, matxos... A Son, alguns van fer molts diners.

El món atàvic d’on venien els pallaresos d’alguna manera ha quedat fixat a la Casa Gassia d’Esterri, que acull l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, impulsat també per Ferran Rella i inaugurat el 1994. Per als estàndards de l’època, era una casa rica. Per als d’avui, és d’una austeritat feréstega. Devien passar un fred de mil dimonis, o potser no tant, almenys fins al segle XIV, que és quan comença a Europa el que es coneix com a Petita Edat de Gel (1300-1850).

La gran quantitat d’esglésies romàniques escampades per aquestes valls, d’una rústega bellesa, en les quals senyoreja la influència llombarda, són el record del secular domini religiós: a la vall hi van arribar a exercir alhora més de cent sacerdots. Només al poble de Son n’hi havia onze, repartits en tres temples, un avui desaparegut. L’Església era un poder espiritual molt terrenal.

La religió ho tenyia tot, des del calendari fins a l’estètica. Anyó fa notar els excepcionals serafins romànics de les pintures del Pallars. Els serafins eren els àngels més elevats, més propers a Déu, amb les seves sis ales amb ulls que tot ho veien: el farmacèutic Joaquim Morelló, mort ara fa 100 anys, va ser qui va descobrir a Domènech i Montaner, Gudiol i Pijoan les pintures murals de santa Maria d'Àneu amb els meravellosos serafins. Anyó també fa notar una particularitat de les marededeus, com la del monestir de Sant Pere del Burgal, figures que en temps romànics duien en una mà el calze o llum, una connexió primerenca amb el mite del Sant Grial –potser per influència càtara?–. Amb el Gòtic desapareix. Les dones perdien poder.

Anyó, Rella i, amb ells, tants altres estudiosos i activistes s’han dedicat les últimes dècades a donar continuïtat a la feina pionera de l’etnògraf Ramon Violant i Simorra (1903-1956), originari del Pallars Sobirà. O al testimoni que Josep Maria Espinàs va deixar el 1959, primer a la revista Destino i després en format llibre, de la fira de bestiar de Salàs, que al cap de pocs anys ja desapareixeria després de sis segles de continuïtat. Avui, a Salàs, hi ha un altre interessant museu d’època, el de les Botigues.

Enguany, la primavera esponerosa ha tornat a tenyir les Valls d’Àneu d’un verd esclatant. Aneu a Àneu a caminar i a llegir un passat rediviu.