Fragmentació de vot extrema
Llucmajor potser és el municipi més complex i el més difícil de governar de tot Mallorca
Si l’anterior mandat era el del transfuguisme, l’actual es caracteritza per les dimissions
Des del principi d’aquest quadrienni, sis regidors de l’equip de govern han abandonat el càrrec i l’Ajuntament
Llucmajor potser és el municipi més complex i el més difícil de governar de Mallorca. Aquests qualificatius no li venen atribuïts només pel fet de ser el terme municipal més extens de l’illa, sinó també per la disgregació del seu votant.
Aquest terme del Migjorn mallorquí presenta dos nuclis de població clarament diferenciats de la resta: el poble de Llucmajor, on s’ubica el centre històric i administratiu, i s’Arenal, que compta amb una identitat pròpia vinculada al boom turístic dels anys seixanta. En aquesta població el grau d’integració cultural i lingüístic és pràcticament inexistent. Precisament, aquí va néixer el partit Agrupación Social Independiente (ASI), amb el lema de ser “el partit dels forasters”. La resta del municipi la integren catorze urbanitzacions, algunes de les quals són més properes a Palma que al nucli antic del municipi.
La seva geografia explica per què Llucmajor representa un cas paradigmàtic dins la política municipal de Mallorca, on la fragmentació del vot és extrem. Les conseqüències d’aquesta dinàmica han desencadenat, en els dos darrers mandats, la constitució d’equips de governs inestables, on la batlia ha estat i està en mans del PP. Des del 2019 i fins avui, el govern ha passat del transfuguisme a les dimissions en cadena.
Els tres batles
Després de vint-i-quatre anys de governs del PP, en solitari o amb altres partits de centredreta, el mandat 2015-2019 Llucmajor va tornar a tenir dirigents d’esquerres. Es va produir una inèdita aliança d’esquerres entre el PSOE, Més per Mallorca i El Pi. Varen acordar que cada setze mesos hi hauria nou amo de la vara. Aquest mandat és conegut com el dels “tres batles”. El primer a prendre la vara va ser Jaume Tomàs, del partit ecosobiranista Més per Mallorca; el segon, Bernadí Vives, d’El Pi, un partit que prové de l’anterior Unió Mallorquina (UM) liderada per Maria Antònia Munar; i el tercer, Gregori Estarellas, del PSIB-PSOE. L’any 2015 es varen detectar els primes símptomes que evidenciaven les conseqüències que esdevindrien de la fragmentació de vot.
Llavors, la situació política encara es trobava dins paràmetres gestionables. El punt d’inflexió va arribar el 2019 amb la irrupció de noves forces polítiques, Vox i Ciutadans, i de diverses candidatures de perfil molt localistes, com ara Llibertat Llucmajor i ASI.
El transfuguisme
El 2019, l’escenari que va sorgir de les urnes municipals va tenir conseqüències immediates. La governabilitat va passar a dependre de pactes complexos que venien marcats pel personalisme de cada un dels integrants. Per aquest motiu el transfuguisme va esdevenir un element consubstancial del mandat.
El batle Éric Jareño, del PP, no va ser capaç de liderar una coalició integrada, a més dels regidors del seu partit, per dos regidors de Ciutadans, dos més de Llibertat Llucmajor i un d’ASI. L’acord inicial, que va tenir el suport extern de Vox, es va trencar el 2020. El PP va expulsar els regidors de Llibertat Llucmajor i van entrar a l’equip de govern el regidor d’El Pi i els dos de Vox, després de deixar el partit ultra per passar a ser no adscrits. Més endavant, els dos regidors de Ciutadans varen abandonar la seva formació i també van passar a ser regidors no adscrits.
El fet insòlit
Durant aquest procés es va produir un fet insòlit: l’únic regidor d’El Pi de Llucmajor, Bernadí Vives, es va incorporar a la majoria municipal encapçalada pel PP que tenia el suport de diversos regidors anticatalanistes. Anteriorment, Vives havia governat amb l’esquerra. Aquest moviment va sorprendre perquè El Pi és un partit nacionalista de caràcter centrista i ideologia liberal.
Les eleccions del 2023 no varen resoldre la fragmentació del vot, tot i que la reordenaren lleugerament. En els resultats electorals es va veure que cap partit tenia una posició clarament dominant. També va sorprendre que només tretze vots separassin els partits que formen l’equip de govern dels de l’oposició.
Dimissions
La diferència entre el mandat actual i l’anterior és molt òbvia. Si l’anterior va estar marcat pel transfuguisme –els regidors que abandonaven el partit, però, mantenien el poder–, l’actual es caracteritza per un degoteig constant de dimissions. Des de principi de mandat, sis regidors de l’equip de govern han abandonat el càrrec i l’Ajuntament.
Així, si abans resultava rendible romandre com a no adscrit i negociar quotes de poder amb el PP, ara el desgast polític i personal general desencadenat pel desgavell produït per la deficient gestió municipal sembla superar els beneficis de mantenir-se en el govern. Tot i que la batlessa atribueix les renúncies a qüestions merament de caràcter personal. Tot i que assenyala que és ara quan l’equip de govern es troba en una situació més cohesionadora.
Les etapes
El cas de Llucmajor mostra amb claredat les tres etapes d’un procés de transformació política. La primera es va produir amb el trencament del sistema tradicional (2015-2019). La segona va ser l’explosió de la fragmentació (2019-2023) i la tercera, el desgast institucional que s’està arrossegant des de la presa de possessió de la batlessa Xisca Lascolas.
Segons els politòlegs, el pas del transfuguisme a les dimissions no és una millora, sinó un símptoma d’un sistema que ha entrat en una fase de fatiga. Amb un nivell de fragmentació tan elevat, la governabilitat esdevé estructuralment difícil. Els sistemes amb més de cinc partits efectius tendeixen a generar bloqueig, conflicte o inestabilitat crònica, i Llucmajor n’és un exemple clar.
“Llucmajor s’ha consolidat com un dels casos més extrems de fragmentació política municipal a Mallorca i possiblement també en el conjunt de l’Estat”, manifesta el cap de l’oposició i portaveu del grup socialista, Jaume Oliver.
Comentaris