En memòria de Joan Guinovart (1947-2025)
Dels pocs que encara entenien per què i, a més, sabien com.
En els mites antics i en la ciència-ficció moderna, és recurrent la història d’una civilització que descobreix artefactes d’una tecnologia tan avançada que no sap interpretar-los. De vegades, aquests objectes es veneren com a dons dels déus. Altres cops, es fan servir temporalment fins que es trenquen, deixant els protagonistes sense eines per reconstruir-los.
Aquest fenomen no és exclusiu de la ficció. A la Roma clàssica, l’enginyeria va aixecar estructures com el Panteó d’Agripa, una cúpula majestuosa que encara avui meravella els arquitectes. Segles després, a l’Edat Mitjana, els constructors havien oblidat les tècniques que l’havien fet possible. La poderosa església cristiana l’usava per retre-hi culte, però era incapaç de replicar-ne l’arquitectura. La realitat n’és curulla, d’exemples, alguns sense sortir de casa nostra, com la Revolució Industrial: seríem capaços d’explicar com s’ho van fer els nostres avantpassats per posar Catalunya al mapa dels països més industrialitzats del món al segle XIX?
Vull fer un apunt agosarat: l’ecosistema universitari i de recerca que Catalunya va bastir durant els anys 1990 i principis dels 2000 és un exemple modern d’aquesta «tecnologia màgica». Els nostres immediats predecessors van posar les bases del model que avui gaudim, però que hem deixat de comprendre i de saber mantenir. És un sistema que va situar Catalunya al mapa global de la ciència, però que ara, davant l’excés de burocràcia i la manca de visió de país, corre el risc de malmetre’s irremeiablement.
Endogàmia i aïllament
Per entendre l’esforç que va fer la Catalunya dels sis milions, cal recordar d’on veníem. En els anys 80 i 90, el sistema universitari i científic català era una estructura endogàmica, aïllada i ancorada en el passat. La Llei de reforma universitària de 1983 (LRU) havia modernitzat parcialment l’arquitectura del sistema acadèmic, però els resultats encara estaven lluny de ser satisfactoris. Els centres de recerca vivien una situació de rigidesa extrema, dominada pel dret administratiu, i estaven separats dels circuits internacionals de la ciència. El Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) exemplificava aquest estancament. Malgrat ser un organisme de referència en volum de recerca, cap dels seus centres no aconseguia cap posició destacada en qualitat o impacte internacionals.
Subscripció a política&prosa
Tria entre 4 modalitats, digital, completa/mensual, completa/anual o mecenes.
Registre Invitat (gratuït)
Et permetrà desbloquejar fins a 3 articles tancats de la revista cada mes.
