- Informació
- Xat IA
Terra Baixa llibre complet
Llengua Catalana i Literatura II
Batxillerat
• 2º De BatxilleratInstitut - Catalunya
Recomanacions per a tu
Comentaris
Altres documents relacionats
Vista prèvia del text
TERRA BAIXA
ACTE PRIMER
Casa-molí a pagès. La cuina. Al fons, banda esquerra, una porta sobre dos graons que estarà coberta per una cortina. Al fons, banda dreta, porta gran que dóna a un porxo; pel costat dret del porxo s'anirà cap al lloc de les moles; més enllà del porxo hi haurà cases, arbres, etc. A la banda dreta de l'escena una porta. A la banda esquerra, en primer terme, la llar, i en segon terme, una porta petita. Al mig de l'escena una taula de menjar. Pertot cadires, bancs, eines del molí, sacs de blat, etc. És al caient de la tarda.
Acte I, Escena primera
XEIXA garbellant blat. Després PEPA i ANTÒNIA.
XEIXA: Tant se me'n dóna que quedi net com brut, aquest blat (Buida el garbell i torna a omplir-lo.) Té: i que li amargui a l'amo. PEPA (ve de fora amb un cabàs de mongetes per esclofollar) : Déu vos guard. XEIXA: Bo! Les d'aquí al costat! ANTÒNIA ( entrant ): Hola, Xeixa! XEIXA ( indiferent ): Hola. PEPA: Venim a fer companyia a la Maria. Sembla mentida! Lo molí tocant a casa, i si nosaltres no vinguéssim... Oi, Xeixa? XEIXA (seguint garbellant indiferent): Oi. ANTÒNIA ( cridant ): Marta! Marta! PEPA ( cridant ): Som les Perdigones. Surt! XEIXA: No sortirà pas, la Marta. Amb això, si veniu a fer les tafaneres, ja us en podeu entornar, que no hi ha feina. PEPA (asseient-se) : Què vol, aquest? Veuràs: jo esclofollo les mongetes pel sopar. Ajuda'm Antònia. ANTÒNIA (a la Pepa) : I pregunta-li del casament. PEPA (a l'Antònia) : Espera’t. ANTÒNIA: Àpala, dona! PEPA: Doncs... Doncs, que es casa o no es casa, la Marta? XEIXA (cantant i garbellant. Burlant-se’n) : «A la vora de la mar —
n’hi ha una donzella...» ANTÒNIA (a la Pepa) : Torna-hi. PEPA: Xeixa: doncs que es casa?... XEIXA: Pepa!... PEPA: Què hi ha? XEIXA: Doncs que us caseu o no us caseu, vosaltres? PEPA: Ves amb què sortiu, ara! ANTÒNIA: Què n’heu de fer, vós? XEIXA: Com que ja l’heu passat, lo floret de la joventut... Que l’Antònia ja deu anar pels quaranta. (A la Pepa.) I tu, minyona, si fa no fa!... PEPA: És que no ens n’amaguem cap, nosaltres, d’any! XEIXA: Quants, doncs, quants? ANTÒNIA: Ne tenim... els que ens dóna la gana! PEPA: Esclofolla, dona! (Fent la carinyosa.) Veureu, Xeixa: nosaltres voldríem saber com està això de la Marta... XEIXA (no deixant-la seguir) : No sé què us passa a tots, los Perdigons, que ningú us truca a la porta. PEPA: És que si jo em volgués casar!... (Cremada.) ANTÒNIA: I jo, ves! Jo que... (Ho han dit les dues juntes.) XEIXA (no deixant-les dir) : El vostre germà gran, el Josep, se va casar; i té, viudo als quatre dies. El Nando és solter, i... res, que a hores d’ara us trobeu per merèixer entre mascles i femelles cinc de la germandat. (Lo volen interrompre. Ell riu). Cinc de despariats, i que s’estan al saltador... i no n’hi ha de fets. I vaja, que si no es casa la Nuri quan siga més grandeta, se’n perdrà la mena, dels Perdigons. (Se'n torna a garbellar rient desvergonyit.) PEPA: Tot això és de ràbia, Antònia, perquè no s’ha pogut casar amb la Marta. XEIXA (cantant i burlant-se’n) : «A la vora de la mar —n’hi ha una donzella - n’hi ha una donzella...». PEPA: I que en deveu tenir de verí al cos d’ençà que es va morir el pare de la Marta! Vos us diríeu, és clar: s’ha mort el moliner; ara em casaran amb la molinera. I mireu's-e: d’això ja fa un any, i us l’espinyeu, el casament, com nosaltres. XEIXA: Val més que canti. (Segueix cantant.) ANTÒNIA: Que en té poca a la cara!... PEPA: Esclofolla! Que no veus que l’engreixes?
Acte I, Escena II
PEPA, ANTÒNIA, XEIXA i NURI, que ve fent una samarra de
NURI (que vol fer samarra) : Ai, que m’amoïneu! ANTÒNIA: Digues, digues. PEPA: I que no te’n passis res! NURI: L’hi ha fet anar l’hereu Sebastià. Com que ell és l’amo de tu, i de mi, i de l’ermità, i de la Marta, mira’t, ell fa els casaments, i mira’t, se casen, i... mira’t... és l’amo. Plega’m aquest punt, corre. (No li fan cas.) ANTÒNIA (al Xeixa) : I aquest que no ho volia que ho sapiguéssim! PEPA: Doncs hi anirem, hi anirem al casament, mal que tots se rebentin. XEIXA: A mi sí que...! NURI: Jo ja fa temps que ho sabia que la Marta ho deia que era de l’hereu Sebastià; sinó que no ho entenia aleshores, ves. (Riu amb candidesa.) PEPA: Què diu aquesta! NURI: Jo, jo. Que ho vaig sentir un dia; sinó que no us ho vaig dir a vosaltres perquè me’n donava vergonya. I jo no ho sé, perquè me’n donava vergonya; me’n donava! PEPA: Veiam, què és això; veiam. NURI: Doncs una tarda, jo que tenia els indiots a l’ombra dels castanyers, me veig venir pel camí de baix a l’hereu Sebastià i a la Marta, i jo que m’amago; i ells que passen poc a poc, poc a poc, com si fessin passeio , i sento que deia ella plorant: «Ja ho sé, ja que sempre tindré de ser teva.» I ell, l’amo, l’amo que li va fer de contesta: «Jo, encara que tu et casessis, i encara que jo em casés, sempre seré teu.» Teu vol dir que ell sempre seria de la Marta. Oi que és estrany? PEPA: Què te deia jo, Antònia? ANTÒNIA: Això deien? NURI: Sí que ho deien, sí; i ella plorava, i ell sèrio. XEIXA (a part) : Fins les criatures s’han d’enterar d’aquestes coses! Jo no ho hauria de permetre que passés avant, això! NURI: Pepa, explica-m’ho, això. Que la Marta siga del Sebastià, com tu i com jo... ja ho entenc; però que ell siga de la Marta... PEPA: Bé; deixa-ho córrer. XEIXA: Al menos calleu, ara que ve la Marta. PEPA: Veuràs; ja ho coneixeré jo de seguida si està contenta.
Acte I, Escena III
MARTA, PEPA, ANTÒNIA, NURI; després JOSEP i NANDO. Les dones creuen que la Marta sortirà de la porta que està coberta amb
la cortina, mes ella ve del molí. Avança cap al mig de l'escena amb lo cap baix, i a l'adonar-se de les dones se fica de pressa per la porta de la cortina.
ANTÒNIA: Té; si ve de les moles! I nosaltres que ens pensàvem... PEPA: Veiam que ens dirà quan ens vegi. ANTÒNIA: Jo em penso que resa. (Cridant-la.) Marta! NURI: Si se’n va! PEPA: Marta! Marta! (Ella se'n va més de pressa.) ANTÒNIA: Som nosaltres! (Ja és fora. En Xeixa se n'ha anat ara cap al porxo.) PEPA (girada cap a la cortina) : Veuràs: tant és que facis com que no facis, que hi vindrem, al casament. Poca-vergonya! NURI: Això! Que n’hem d’aprendre de casar-nos, nosaltres. PEPA: Ara que ho sàpiguen el Josep i el Nando. ANTÒNIA: Si ja són aquí els germans! (Vénen amb les eines del camp a coll i entren de pressa i cansats En Josep i En Nando.) JOSEP: Ja ho sabem tot, tot. (Ràpid.) NANDO: Aquest vespre es casa. (Íd.) PEPA: Jo ho he sapigut de primer, jo. JOSEP: Nosaltres, que ens ho ha dit el Perruca. ANTÒNIA: A nosaltres la Nuri... (La Nuri mentrestant fa samarra.) PEPA: Que l’hi ha dit l’ermitana. (Tot molt animat.) NANDO: Doncs al Perruca l’ermità mateix. PEPA (perquè no cridin) : Que ella és allà dintre que s’empolaina! JOSEP: Doncs ho sabem tot, tot. Veureu: feia dies que l’hereu Sebastià li buscava un marit an aqueixa, i no n’hi trobaven cap que li fes, perquè volia un marit que fos ben bèstia, i més bèstia que tots los de per aquí no el trobaven. I és que volia que no sapigués res de... NURI: De què? PEPA: Digues, digues. JOSEP: Doncs l’ermità, que no pensa mal, va dir a l’amo que coneixia un minyó que és pastor, i que no s’havia mogut mai de la vora dels moltons allà pels camins de les Punxales, i que era un tros de pa. Al sentir-ho l’amo va esclafir a riure, perquè ja el coneixia an aquell beneit de pastor. Com que era d’ell lo ramat que guardava! I va dir al Tomàs que, si ell s’hi avenia, ja li feia peça. I no sé com s’ho van engiponar que, tot d’amagat, aquests dies ja la Marta l’ha vist an ell i ell ja l’ha vist a la Marta, i tot està a punt per avui. Afigureu’s-e si és rucàs el Manelic! Li diuen Manelic, sabeu? Doncs afigureu’s-e si ho és, de rucàs, que amb prou feines ha vist quatre persones en sa vida, i encara mascles, que de dones... potser ni la ferum n’ha sentit, de les dones. PEPA: Eh, que sembla mentida, Antònia, que hi hagi xicotes que es
Acte I, Escena IV
MARTA.
MARTA: No sé per què tinc de plorar d’aquesta manera! Tants anys que no ploro aixís!... Si jo em pensava que ja ni en sabia! (Se va eixugant amb pauses.) Jo havia de dir que no, i sempre que no, al Sebastià; que per força no m’hi casarien! Ara ho veig, ara, lo desgraciada que sóc. (Pausa.) Si no sóc ningú, jo, ningú; que em van agafar com a una bèstia, i com una bèstia m’han criat; i ara... Mareta meva! (Pausa.) Jo no el vui, no, a aquest home! Jo no l’haig de voler al Manelic! Que em deixin estar tota sola! (Petit remor fora.) Serà el Sebastià; que no ho vegi que ploro, que em pegaria, el males entranyes! Si ell me pegava fins que em matés, sí que ploraria, sí; sí que ploraria. Mes el Sebastià també deu patir casant-me a mi, ara; perquè si no em portés voluntat, ell prou que em llençaria! I, té, no; que em vol aquí! aquí sempre, sempre! (Pausa.) Que en dec ser de dolenta jo! Dolenta d'aquí ben endintre! (Per son cap.) Perquè si no ho fos tant, de dolenta, tindria més esperit, jo, i ja fa temps que hauria fugit d’aquesta casa, o m’hauria tirat pel xuclador de la resclosa! (Rabiosa contra ella mateixa.) I no m’hi tiraré ni avui mateix; i fins m’hi casaré amb aquest home! (Remor a fora.) Què és això a fora! Serà el pastor! Sí, sí; serà el Manelic! Jo no el vui veure! Jo no el vui veure! (Fuig cap dintre.)
Acte I, Escena V
NURI, TOMÀS, XEIXA, PEPA i ANTÒNIA.
NURI (corrent) : L’ermità! L’ermità! TOMÀS: Ai! Ai! I quina cruixidera als ossos, Xeixa! PEPA: I doncs, que no ha baixat, aquell pastor? (En Tomàs s'ha assegut.) NURI: Se diu Manelic. Quin nom més bufó! Fa cabrit, oi? ANTÒNIA: I que no baixa? XEIXA: No l’amoïneu, al Tomàs. TOMÀS: Veureu: el Manelic ja tresca a hores d’ara; sinó que el minyó ha tingut d’ensinistrar a l’home que es queda amb el ramat. Mes digueu a la Marta que no trigarà, no, que ja pot fer tocar les campanes!
PEPA: Anem-hi, i veurem què fa. ANTÒNIA: Jo davant, jo. NURI: Jo l’hi diré, jo. XEIXA (cridant) : Aquí totes! De seguida! TOMÀS: Quan penso que jo l’hauré fet, aquest casament, tinc una mena d’alegria!... XEIXA: I tanmateix s’hi casarà aqueix pastor amb la Marta, Tomàs? TOMÀS: Que si s’hi casarà, dius? Si està boig de content, l’home! Pobret! Això per ell és com si tornés a néixer. PEPA: És que jo he sentit a dir que és un totxorrot. ANTÒNIA: Sí, sí; un babau. XEIXA (a part) : Jo l’hi haig de contar tot, al Tomàs. TOMÀS: Babau!... Qui ho diu que és un babau el Manelic? És un àngel de Déu. Tot bondat, i amb un cor! Que prou jo el conec de quan el tenia de rabadà. Això sí, també té el seu geniot, també; que un dia de poc no mata un home. ANTÒNIA: I com és? Com? NURI: Jo em penso que deu ser més bonic! PEPA: Calla, dona, calla. TOMÀS (molt alegre) : Doncs veus aquí que hi he arribat i encara no era ben bé de dia, i me’l trobo encara dintre la jaça voltat dels bens i cantant, l’home. Los gossos quan m’han sentit, quins lladrucs! Jo em penso que al Manelic m’ha pres per una mala cosa, perquè anava a agafar l’escopeta. Compteu quan m’ha vist! S’ha posat a saltar com... com una daixonses; perquè n’està d’enamorat! (La Pepa i l'Antònia se'n burlen.) NURI: Pepa; i se salta si s’està enamorat? ¿I com se fa per estar-ho? TOMÀS (rient) : Aquesta m’ha fet riure! Com se fa, tafanerota? Se n’està, vet-ho aquí; que això no s’ensenya ni a la doctrina, ni a estudi, ni... ni... Se n’està i prou. Si ell m’ha dit que tot lo dia se’l passa enraonant amb la Marta! (Les dones no ho entenen.) Sí, sí: per fer-s’hi. Ca! Si té una cabrota que tot lo dia la crida: «Marta, ací! Marta, allà!...» (Tots se posen a riure.) I ara sortim a fora, que està per arribar el Manelic. (S'alça per anar a fora.) NURI: Anem! PEPA (al Tomàs) : Agafeu’s-e. TOMÀS: Ja puc, ara. (Van cap a la porta.) XEIXA: Espereu’s-e, Tomàs. ANTÒNIA: Anem, anem. (Surt.) NURI (empenyent la Pepa): Surt! De pressa! TOMÀS (a Xeixa) : Què hi ha? XEIXA: Escolteu. Que no hi havíeu estat mai per aquestes terres. TOMÀS: No, fill. XEIXA: Ni al mas de l’amo, ni aquí?
Acte I, Escena VI
MANELIC, XEIXA, TOMÀS, NURI, PEPA, ANTÒNIA, JOSEP,
NANDO i PERRUCA, homes i dones. Crits i gatzara de tothom. S'anirà fent fosc.
JOSEP (des del porxo) : Ja és aquí el Manelic! CRITS (fora) : El nuvi! El nuvi! El Manelic! PEPA (entrant) : Que no surt la Marta! NANDO (amb dos o tres d’altres, entrant) : El nuvi! El nuvi! MANELIC (entrant) : I sí que ho sóc aquí! I com una daina que he vingut corrent! (Molt expressiva l’alegria.) NURI (entrant, amb Antònia i Perruca i altres) : Deixeu-me’l veure! Jo el vui veure! TOMÀS (rient, al Manelic) : I quin córrer, el bona peça! MANELIC (al Tomàs) : I no per vós, no; per ella que corria! A on és, a on, la meva galindaina? PEPA: Marta! Marta! TOMÀS: Ara sortirà, ara! MANELIC (per los que el volten) : Que gent que hi ha al món, Mare de Déu! Si sembla que siguem a Núria! (Tots riuen. Ell corre a mirar per la porta de la cortina i toma al mig.) Vosaltres tots que contents! I jo també! Tira-li! Sinó que si em giro cap a muntanya em poso xup, que ploraria; que hi deixo els moltons i els gossos que m’estimen com a germans, mal m’està el dir-ho! (Mig plorant.) Ai, Tomàs, sense jo, el llop! (Ploriqueja alt. Tothom riu, i ell, a l'adonar-se'n, s'eixuga els ulls i riu bondadós. De cop se'n va a mirar per la porta de l'esquerra per si hi ha la Marta.) NURI (rient fort quan ja els altres no riuen) : Ai, que em fa riure, el trapasser! TOMÀS: Au, reposa, home. MANELIC: Doncs que no hi baixa per aquí el llop, minyons? XEIXA: Massa que hi ve, reïra! Ja el veuràs, ja. Si Déu no t’ajuda! (Riu la gent maliciosament, i els uns als altres se diuen que dissimulin.) MANELIC: Sembla que avui nos casem tots aquí! Quin riure! TOMÀS: Què tanta gresca! Aneu fora, aneu; encara trigarà el casori. (En Xeixa també els vol treure.) MANELIC: No els tragueu, no; fins que surti la Marta. Oi que és guapa la Marta, minyons? Oi? Oi? Oi que és guapa? (Ha anat d'un grup a l'altre preguntant-ho, ficant-se pel mig atolondradament.) PEPA: Prou! I fresca, i... dallonses... JOSEP: Ja ho crec! (Tots han anat dient que sí.)
MANELIC: Doncs mentres que ella es clenxina allà dintre, i es renta la cara... per mi que se la renta, per mi, la cara... vos contaré a tots, vaja, com s’ha engiponat això de que ens aparellessin. (S'asseu a la taula.) JOSEP: Conta, conta. (Altres ho diuen amb ell.) PEPA (i altres) : Digues, digues. NURI (posant-se dreta a vora d'ell) : Jo aquí. Jo aquí. (En Xeixa s'estarà molt de temps dintre el porxo sense que se'l vegi. En Tomàs estarà assegut lluny, trist.) MANELIC: Vet aquí que jo cada vespre quan los bens s'ensopien i els gossos feien lo cap viu a l'entorn de la jaça, em ficava a la barraca, i abans de que fes cap al Sant Sunyé vet aquí que deia dos parenostres. Un el deia per l'animeta del pare i de la mare, que, com s'estimaven tant, ja se'l partien; i l'altre parenostre el deia cada vespre, sabeu?, perquè Nostre Senyor em triés una... una bona muller. (Riu tothom. En Manelic es crema.) I que no rigueu d'això, que això no és cosa de riure! (Cremant-se més perquè segueixen rient.) I al que torni a riure li clavo una bufetada! (Tots deixen de riure.) TOMÀS (a part) : Però si jo no ho puc creure això. Reina Santíssima! NURI: Digues, digues, que és més bonic, això! MANELIC (tornant a posar la cara complaguda): Sí, sí que ho es, sí! (Rient.) Doncs veureu que una nit jo que dic el parenostre pels pobrets de casa, bueno. I jo que comento l'altre. I a mig dir... tururut: adormit. I aquella nit vaig somniar que els ramats me fugien de dret als gorgs de Carançà; i jo, empaitant-los, que els hi engego un còdol; i, vatua, el còdol va anar a dintre del gorg major! I l'aigua que comença a bullir, bullir i a treure una mena de fum negre... I entremig d'aquell fum que em surten unes... unes coses estranyes, amb uns ulls i uns braços i... i una mena de faldilles que mai s'acabaven; que no ho sé si eren bruixes o si no ho eren, de bruixes... I una d'aquelles... envenzions vet aquí que es va tornar més maca!... que semblava la Mare de Déu de Rocalaigua. (Pausa, eixugant-se la suor, rient.) I ella que em fa agenollar. I com que em va semblar que volia que li digués el parenostre aquell de la muller que li devia, jo que l'hi dic. I en acabat, jo que m'adormo altra vegada. I no ho vaig saber, si ho era una bruixa o la Mare de Déu. Sols sé que em va dir, tot adormint-me jo, que aviat me casaria. (Tothom ho comenta.) Calleu, calleu, que no he acabat encara. I a l'endemà de tot allò jo que em veig sortir d'entre la boira a cavall de tres mules a tres persones veritables. Una persona era En Tomás: vos, vos, malandando , que ja me les pagareu totes! Ah, vatua! (Rient, de broma.) TOMÀS: Jo, sí; i que no me'n penedeixo. (Amb intenció, picant a
NURI (perquè calli tothom) : L’amo de tot! L’amo de tot! SEBASTIÀ: Que no ha arribat el Manelic? MANELIC: Si jo sóc aquí, sinyor? Deixeu, que us vui besar la mà. SEBASTIÀ: No, home, no, aparta’t. A on és la Marta, Tomàs? (En Xeixa toma a ser fora.) TOMÀS: Oh!... És per allà dintre. SEBASTIÀ: Mossèn: vés-hi, i que surti. (En Mossèn surt a cridar a la Marta.) MANELIC (a Tomàs, per Mossèn) : Qui és aqueix home? TOMÀS: Lo majordom de l’amo. Volia ser capellà, abans. SEBASTIÀ: Manelic: tot ho tenim despatxat. Vos casareu ara, aquí a l’ermita; com que és meva, tot està a punt. El rector ja hi serà. La benedicció, i llestos. MANELIC: I jo no vos ho pagaré mai, sinyor; mai! MOSSÈN (al Sebastià) : Diu que ja sortirà aviat. SEBASTIÀ: Com, aviat? (Cridant-la.) Marta! Que surtis, dona! (Amb més imperi.) Marta! TOMÀS: Jo us voldria parlar, tots sols, Sebastià. SEBASTIÀ: Ja ens lleurà, home. Gràcies a Déu! La Marta! MARTA (amb un llum encès que deixa a taula) : No teniu espera per res. (Plorosa.) SEBASTIÀ: Ja el tens aquí al Manelic, dona. MARTA: Ja et vaig dir que quan sigui l’hora estaria a punt. (Nerviosa.) Que és l’hora ja? Anem-hi! MANELIC: Doncs que no ens diem res jo i tu? MARTA (apartant-se. Apart) : Jo no me’l puc mirar a aquest home, que em fa més fàstic que el Sebastià mateix! MANELIC (al Tomàs, rient) : Li faig vergonya! PEPA (a l'Antònia) : S’hi casa per força! SEBASTIÀ (rabiós i dissimulant) : Marta! Que vui que li enraonis! Que jo t’ho mano! MARTA (plorant) : Déu meu! PEPA (a l'Antònia) : Plora la Marta, plora! MARTA (que ha sentit a la Pepa) : Què hi ha de la Marta? Què? PEPA (rient irònica) : Deia que és guapo el teu... promès. MARTA (rient rabiosa i anant al Manelic) : Manelic: mira’m que estic alegre! Mira’m! Mira’m! MANELIC (rient) : I jo! Com que això és de riure! SEBASTIÀ: Parla-li més, Marta; parla-li! MARTA: No! (Volguent-se'n anar) Ja torno de seguida jo! SEBASTIÀ (agafant-la pel braç) : Reïra de...! Què t’he dit jo! MOSSÈN (a Sebastià) : Què feu! (Rient i alt.) Doncs i el vestit nou? Que no se’l posa, el nuvi?
SEBASTIÀ (dominant-se) : Tens raó, que no hi pensàvem de vestir al bon mosso; al... al letxuguino. (Tothom riu burlant-se'n). NANDO: Letxuguino! JOSEP: Li han dit letxuguino! (Mentrestant En Tomàs parla amb molt interès amb Mossèn. La Marta està de colzes a la taula amagant la cara entre les mans. En Manelic s’ha quedat de cop parat, no entenent aquelles paraules.) MANELIC: Bon mosso. Si vol dir tirar dret amb la fona i botre com els isards cingles avall i cingles amunt, i dur la Marca a coll-i-bé saltant les passeres de Riublanc quan les neus se fonen, oidà, sí que en sóc, de bon mosso. Mes... (S'atura a escoltar.) PERRUCA (a Nando, rebentant-se de riure) : Li han dit letxuguino! NANDO (a Perruca, íd.) : Letxuguino! MANELIC: Mes això de letxuguino... (Tothom riu fort. Després de veure que encara riuen se posa furiós.) Vull saber què vol dir letxuguino! (Rialla més forta. Agafa amb ràbia al Nando. Les dones xisclen.) Aquest que ho digui! (La Marta parlava al Sebastià i se'n deixa.) NANDO: Vol dir... no ho sé! Vol dir... currutaco! MANELIC (deixant-lo convençut) : Bueno, això sí. (Repensant-se i molt cremat altre cop.) I què vol dir currutaco? (Altra rialla de tothom.) Currutaco, què vol dir? (Agafa un de la gent.) Tu, que parlis! (L’hi fan deixar xisclant les dones. Corre darrera d’elles.) Què vol dir currutaco? (Pega als que atrapa, furiós.) MARTA (a part) : I es deixen pegar per aqueix poca-vergonya! SEBASTIÀ: Manelic! (Dominant la gatzara imperatiu.) MANELIC (calmant-se en sec) : Ai! Té, ara m’enfadava, jo! SEBASTIÀ: Que en aquell quarto tens un vestit nou pel casament, i que te’l vagis a posar de seguida. MANELIC: Doncs vingueu tots, i m’ajudareu. I riurem força; que no em vui enfadar, avui! (Los homes se n’aniran per la porta de la dreta amb en Manelic.) PEPA: Veniu, que guaitarem per la finestra! ELLES: Anem-hi! Anem-hi! (Surten pel fons.) MANELIC (a l’anar-se’n) : Que no em vui enfadar! Que no em vui enfadar! (Entre la gresca dels homes.) TOMÀS: Jo ara us voldria parlar, Sebastià; que convé molt. SEBASTIÀ (cremat) : Home!... Veureu. Espereu-me a fora, que surto. TOMÀS: Doncs vos hi espero. (Surt.) SEBASTIÀ: Vés-hi, Mossèn, i me l’entretens; que no sé amb què surt, ara. (Lo que segueix, que no ho senti la Marta.) MOSSÈN: Deixeu-lo per mi. SEBASTIÀ: Ah! Fes dir al rector que de seguida que ells siguen a
SEBASTIÀ (satisfet de l'antipatia d'ella pel Manelic) : Pst! És clar que es troben. MARTA (plorant) : Jo era una criatura quan te vaig conèixer. I no he sigut lo que he sigut per interès, que prou ho saps tu! A mi tu no em vas comprar, i an ell lo compres. A quin preu, no ho sé; mes sé que el compres. SEBASTIÀ: Si no li dono res, dona. Ja està content de que el deixi viure aquí a sopluig tota la vida. Però tu no et donguis per entesa de res amb ell, que el xicot farà com si no en sapigués res de tot això, m’entens?... (Rialla a dintre dels que estan amb Manelic.) MARTA (fugint de la banda a on han rigut) : Jo me n’aniré d’aquí abans de casar-m’hi! SEBASTIÀ (rient) : Bo! MARTA: No, no me n’aniré; que em tiraré per la resclosa; que jo em vui morir abans de que aquest home...! SEBASTIÀ (enèrgic i rabiós) : No te n’aniràs, ni t’hi tiraràs a la resclosa! Em sents, Marta! Em sents? (Agafant-la pel braç.) MARTA: Me fas por, Sebastià! Deixa’m! SEBASTIÀ: Parlem clar, Marta. No t’he dit jo sempre que t’estimava a tu més que a tot lo del món, i que t’estimaria sempre, sempre? (Rialles a dintre que repugnen an ella.) I que no et deixaria mai a tu, perquè, encara que volgués, no podria deixar-te? Respon- me! MARTA: No ho sé! Sí, sí! SEBASTIÀ: Escolta, escolta. ¿No saps tu de cert, ben de cert, que si no entren diners a la casa les tinc totes perdudes, les hisendes? ¿No t’he dit cent vegades que no me la daran, la pubilla Sala, que no es pensin que tu i jo ja no som res, Marta? ¿Que no ho saps, que l’oncle del mas Riutort m’ha desheretat per tu, i que si ara tu et cases tot s’arreglarà i podré treure les hipoteques i els embargs que hi ha sobre els masos i les terres? (Ella amb lo cap baix.) I, mira’t: si jo no et portés tanta de voluntat, i no em tinguessis tan... teu, Marta, et diria: vés-te’n, no tornis més; casa’t lluny, i enganya a un altre que t’estimi. Mes jo no ho vui, no, que ets meva, tota meva. I sempre, sempre seràs meva, que jo no et deixo, Marta, que ni que em mori et deixo! MARTA: Me fas mal! Aparta’t! (Fugint cap a la banda del Manelic.) M’has fet mal, i... m’espantes! SEBASTIÀ: Por!... (Alçant-se.) No ho vui que ho diguis, que em tens por! Jo el que vui és que m’obeeixis, com sempre, ho sents? Com sempre; i que m’estimis! MARTA: Sebastià. SEBASTIÀ: Mira que no em coneixes, encara que t’ho penses que em coneixes!
MARTA: Deixa’m, deixa’m. M’hi casaré, sí, m’hi casaré. SEBASTIÀ: I és clar que t’hi casaràs! (Rialles del quarto de la dreta.) MARTA: Vénen, Sebastià, vénen. (Fugint de la porta de la dreta.) SEBASTIÀ (rient satisfet) : Si fuges d’ell i tornes! I això és lo que m’agrada.
Acte I, Escena IX
MARTA, SEBASTIÀ, MANELIC, JOSEP, NANDO,
PERRUCA, altres homes. Després PEPA, ANTÒNIA, NURI i altres dones; per últim TOMÀS i MOSSÈN.
NANDO (sortint primer) : Que no es vol posar el vestit nou! JOSEP: Que no es vol posar letxuguino! MANELIC (passant entremig) : No em vui mudar, no, que se’n riuen! I em fa pena deixar la meva samarra! Ni els bens, quan pedrega, tant a sobre meu! Aparteu’s-e. SEBASTIÀ: Doncs de qualsevol manera! Marta: la caputxa i sortiu! MARTA (al Sebastià) : Sí! Sí! Ja hi vaig. I entre nosaltres tot s’ha acabat! SEBASTIÀ (rabiós. A part) : S’ha acabat!... Sí, sí: aquesta nit torno! NANDO (als homes) : Jo un cop casats toco la campana de l’ermita! NURI: Té, Marta, la caputxeta. (Entra Tomàs.) MARTA (amb tristesa) : Tu me l’havies de dur, Nuri! NURI (carinyosa a la Marta) : Oi que m’estimes, ara? MARTA (amb tristesa) : Mira-te-la, Sebastià, a la Nuri. Quan jo vaig venir era com ella. SEBASTIÀ: A l’ermita tothom! (Va sortint la gent.) TOMÀS (a Sebastià) : No; fins que jo us hagi parlat, que no es casin. SEBASTIÀ (al Tomàs) : Deixeu-los, que no es casaran fins que jo hi sigui. (Al Mossèn.) Mossèn, de pressa; que enllesteixin de pressa! MANELIC (sortint entremig de la gent) : Xup! Xup! El ramat! Jo a la vora de la Marta! Fora! Fora! (Tothom ha anat sortint en confusió cridant: A l'ermita! a l'ermita!)
Acte I, Escena X
SEBASTIÀ, TOMÀS i XEIXA.
SEBASTIÀ: Au, Xeixa, a casament. XEIXA: No hi vaig jo, a casament.
SEBASTIÀ: Deixeu-me! (Al Tomàs.) XEIXA (al Tomàs) : I jo us ho juro que això és cert, i si no, que Déu me condemni. I que ho juri ell si jo dic mentida. Veiam; veiam: no ho jura! SEBASTIÀ: I què tant de juraments! Anem’s-en, Tomàs, i deixem-lo. XEIXA: Ja el sentiu. Ja en tinc prou jo. TOMÀS: Verge dels Àngels!
Acte I, Escena XI
SEBASTIÀ, XEIXA, TOMÀS i MOSSÈN.
MOSSÈN: Doncs què fa l’ermità? La vostra dona ha tingut d’encendre els ciris! TOMÀS: No, no; que s’aturin! (Va cap a la porta.) SEBASTIÀ (a Mossèn) : Que d’aquí no surti el Tomàs; de cap de les maneres! MOSSÈN (al Sebastià) : Que és cas! (Surt Sebastià. En Xeixa té el farcell al coll i riu sarcàstic.) TOMÀS: No, no; que no es casin! MOSSÈN: Què dieu? A on voleu anar ara? TOMÀS: A privar-lo! A privar-lo! XEIXA: Tomàs; de pressa! I crideu pel camí; de pressa! MOSSÈN (al Xeixa) : I deixeu-lo estar vós a l’avi! TOMÀS: No, no, que me n’hi vaig; que van a fer desgraciat un pobre xicot! MOSSÈN: Que no, us dic! XEIXA (apartant al Mossèn) : Aparteu-vos. Aneu! TOMÀS: Ah, sí! Hi corro! (Toca la campana de l’ermita i En Mossèn se'n va rient fort a la porta.) Ah! La campana! Ja no s’hi és a temps! Ai, Déu meu! Lo que han fet amb aquest pobre xicot! I he sigut jo també! Que Déu m’ho perdoni! XEIXA (tomant a agafar lo farcell. A part) : He fet tot quant he pogut. I ara me’n rento les mans. (Alt.) Avi Tomàs, ja no hi ha remei! TOMÀS (a Xeixa) : Ara, fill, no en diguem res al Manelic. Ja està això. I ara que Déu hi faci més que nosaltres. XEIXA: Adéu-siau, Tomàs. Sols me n’empenedeixo d’haver callat tant temps. TOMÀS: Adéu-siau! Al capdavall ets un bon home! Abraça’m. I mira’t, d’això d’haver-t’ho callat... confessa-te’n. (Abraçats. Remor lleuger que creix.) XEIXA: Adéu, que ja vénen. (Surt ràpid.)
TOMÀS (a part) : Quina vergonya. Déu meu, quina vergonya! Jo no els vui veure! (Surt.) (La remor de la gent que toma del casament té d'anar creixent. Se sent tocar alegrement la campana i crits de visquen los nuvis.) MOSSÈN (als de fora) : Alça, minyons, s’ha acabat la festa! Tothom a casa! (Los convidats, sense entrar a l’escena, desapareixen, perdent-se els crits i l’alegria poc a poc.)
Acte I, Escena XII
MARTA, MANELIC i MOSSÈN, que se’n va.
MANELIC (des de fora) : Cabres ací! Cabres enllà! (La Marta ha entrat ja a l'escena.) MOSSÈN (des de la porta) : I ara tanqueu vosaltres; i bona nit i bona hora. MANELIC (veient-los que s'allunyen) : Cabres ací! Cabres allà! (Mirant cap a la Marta.) Si ara tingués la fona!... un còdol al mig, i borrobom! l’escampall! (Pels de fora.) Cabres ací! (Cridant cada vegada més fort.) Cabres allà! (De cop.) Marta! (La Marta s'ha assegut vora la taula amb lo cap baix.) MARTA (com despertant espantada) : Què hi ha? Què? MANELIC: Han dit que tanquéssim. Tanco, eh, Marta? MARTA: Tanca. (A part.) Sí, sí; tot s’ha acabat. Tot, tot! MANELIC (després de tancar) : Tururut! Llestos! Ai, deixa’m seure, que m’han cruixit aquestos! Val més una tronada dels Tretzevents que aquest soroll dels dimonis. Veuràs... no estic bé assegut a la cadira! A terra, a terra, com a sobre el glever. (S'asseu a terra rient.) Aixís un hom reposa! (La Marta segueix sense escoltar-lo). Què fa aquella?... Xup! Marta! Bonica! (Com si cridés una cabra.) Què fas, Marta? Marta! MARTA: Què? MANELIC: Que és feréstega aquesta! Mira’t jo! (Ensenyant-li on seu.) Allà dalt no en tenim, de cadires, ni ganes! (Bufa a terra i ho escombra amb la mà.) Té; més net que una patena. Seu aquí; àpala, dona! Xup! (Riu ell com fent una gràcia.) MARTA: No! Que no! MANELIC: Ha dit que no! Uuix! (Riu i s’aixeca. A part.) Pobreta! MARTA (a part) : Ai, Déu meu! I que trigarà a fer-se de dia! MANELIC: Doncs si em fas aquest posat, no et dic una cosa. Ja no me’n recordava!... Amb l’alegria un home es torna més
Terra Baixa llibre complet
Tema: Llengua Catalana i Literatura II
Batxillerat
• 2º De BatxilleratÉs una previsualització
Accedir a tots els documents
Aconsegueix descàrregues il·limitades
Aconsegueix notes més altes
